Una Dolça Cançó

Sobre Una Dolça Cançó de Leïla Slimani

Hi ha llibres que, un cop començats, ja no pots deixar. Una Dolça Cançó, de Leïla Slimani, és un d’aquells. Si coneixeu la novel·la original en francès, Chanson douce, sabreu de què parlo. Traduïda al català per Edicions Bromera, aquesta història arrenca com un conte gairebé idíl·lic: una parella de classe alta de París contracta una mainadera perfecta, la Louise, que s’entrega amb devoció als fills de la família. Però sota la superfície de calma domèstica, Slimani teixeix una tensió esgarrifosa, un retrat punyent de les relacions de poder, la solitud i la fragilitat de l’equilibri familiar.

El que fa especial Una Dolça Cançó no és només el desenllaç tràgic, que la contraportada ja avança, sinó com l’autora construeix el camí fins allà. Cada detall, cada petita incomoditat entre els adults i la mainadera, se’ns clava suaument. La prosa de Slimani és precisa, gairebé clínica, però alhora plena d’humanitat. No hi ha bons ni dolents, sinó persones que es busquen a cegues. És una novel·la que t’atrapa i et fa reflexionar sobre la maternitat, la classe social i les expectatives que projectem en els altres. I sí, es pot llegir i descarregar gratis, però recomano tenir-la a prop perquè voldreu subratllar frases senceres.

Per als qui ja l’heu llegida en castellà o francès, la versió catalana d’Empar Sabater Gardó manté tota la força del text original. Per als qui no, és el moment de descobrir per què Leïla Slimani va guanyar el Premi Goncourt amb aquesta obra. És un d’aquells llibres que et deixen remordint, amb ganes de recomanar-lo a tothom. Una lectura intensa, petita en pàgines però gran en emocions.